El terme municipal de La Vall d’Uixó abasta uns 68,19 km² situats entre muntanyes i zones de vall. El territori es troba dividit pel curs del Riu Belcaire, també anomenat riu d’Uixó, tot i que aquest cau generalment en règim torrencial i només porta aigua en ocasió de fortes pluges. 

A la muntanya i en els barrancs del municipi — com ara Garrut, Turmó, Aigualit, Xacó i altres esmentats en documents locals — s’han identificat diverses fonts i surgències naturals que proveïen d’aigua les alqueries i masies disperses del territori.

A més del règim superficial, el relleu i la composició geològica faciliten la formació d’aqüífers i surgències subterrànies que, històricament, van ser clau per a l’abastiment d’aigua potable i per al reg en zones agrícoles. 

Entre les fonts naturals i puntals d’aigua històricament rellevants a La Vall d’Uixó — i menys mediàtiques que les Coves — trobem les següents:

• Font de l’Anoueret: Segons fonts locals i estudis sobre l’enginyeria rural vallera, aquesta font ha estat un dels principals punts d’abastiment d’aigua potable per al municipi. La canalització de la seva aigua va permetre subministrar fonts públiques del nucli urbà.
  
• Font de la Cervera: Situada al peu de la muntanya del Castell, enmig d’una pineda, ha estat documentada com un dels punts d’aigua naturals recurrents.
  
• Font del Xacó: A la partida homònima, apareix com a font tradicional que abasteix la zona.
  
• Font de la Canyeta: També documentada al terme, tot i que en els darrers anys el seu cabal s’ha vist reduït.
  
• Font dels Tolls: Localitzada al barranc d’Aigualit, en un entorn frondós i arborat, tradicionalment ha estat vinculat a l’abastiment i l’ús local.
  

A banda de fonts, en la geografia local també són presents estructures d’emmagatzematge i regulació hídrica històriques, com aljubs i assuts, que formen part del patrimoni hidràulic rural vallera: dipòsits per captació d’aigua de pluja, preses moderades per retenir cabals de barrancs i petits embassaments per regadiu i usos domèstics. 

Aquest sistema d’aigua — fonts naturals, aljubs, séquies i assuts — va permetre tradicionalment que les comunitats disperses al llarg del territori disposaren d’aigua per beure, per l’ús agrícola i per la ramaderia, tot i les condicions climàtiques i geogràfiques. 

És cert que les Coves de Sant Josep representen l’element hípic més mediàtic i turístic de La Vall d’Uixó: el seu riu subterrani navegable —concebut en un sistema càrstic format durant el Triàsic mitjà— i la cavitat han estat una font històrica i actual de subministrament i assentament humà. 

No obstant això, les fonts esmentades en l’apartat anterior constitueixen una xarxa hídrica alternativa essencial, especialment en zones d’interior i muntanya, i reflecteixen formes tradicionals d’adaptació al medi. El seu estudi i conservació permeten entendre com s’ha gestionat l’aigua de manera tradicional, com s’ha modelat el territori i com es va organitzar la vida rural i dispersa de la vall, molt abans de qualsevol projecte modern.

El conjunt de fonts naturals, aljubs, séquies i altres estructures hidràuliques formen part del patrimoni territorial de La Vall d’Uixó:

• Representen l’enginyeria rural tradicional, adaptada a un entorn mediterrani amb relleu escarpat i disponibilitat irregular d’aigua.
  
• Permeten reconstruir les formes històriques de poblamiento: masies, alqueries i petits nuclis dispersos, que van habitar el terme al llarg dels segles.
  
• Conserven memòria de pràctiques tradicionals d’aprofitament de l’aigua: recollida de pluvials, ús en agricultura de secà o marginal, i abastament domèstic sense recórrer a recursos llunyans.
  
• Ofereixen un patrimoni vegetal i ecològic vinculat a punts d’aigua, sovint en zones forestals o de muntanya, fet que contribueix a la conservació mediambiental i a la diversitat paisatgística del municipi.