L’aigua ha sigut, des de temps immemorials, l’autèntic motor que ha determinat l’assentament, el creixement i la vida quotidiana de La Vall d’Uixó. Entre tots els testimonis que conserven aquesta relació ancestral, l’Aqüeducte de Sant Josep destaca com una de les estructures hidràuliques més emblemàtiques del municipi: una obra que combina tècnica romana, reformes medievals i segles de servei continuat a l’agricultura i al poble.

Un origen romà que perdura en la pedra

La part més antiga de l’aqüeducte es remunta a l’època romana. El seu objectiu era transportar l’aigua de la Font de Sant Josep —procedent del riu subterrani de les Coves de Sant Josep— fins al nucli urbà i les zones de cultiu. L’enginyeria romana destacava per la seua capacitat d’aprofitar el pendent natural i salvar obstacles, i és precisament per això que l’aqüeducte travessa el barranc d’Aigualit.

Els arcs de mig punt i la robustesa de la base, amb murs que arriben a prop dels tres metres de gruix, apunten a una obra pròpia de l’enginyeria romana clàssica, construïda amb la solidesa necessària per suportar la conducció d’aigua i el pes de la infraestructura superior.

Una reconstrucció medieval que deixa empremta

Amb el pas dels segles, i especialment durant l’Edat Mitjana, l’aqüeducte va patir reformes significatives. La més destacada és la que data del segle XIV, moment en què es van reconstruir els tres arcs centrals. A diferència dels arcs romans, estos presenten una forma ogival —característica del gòtic i del mudèjar— que trenca amb l’harmonia semicircular original i converteix l’aqüeducte en un exemple singular d’evolució històrica.

Aquesta superposició d’estils no sols mostra l’ús continuat de la infraestructura, sinó també la importància que tenia el manteniment del subministrament d’aigua per a les hortes i per a l’abastiment urbà.

El cor del sistema hidràulic de la Vall

L’Aqüeducte de Sant Josep formava part d’un sistema molt més ampli: la Séquia de Sant Josep. Aquest entramat de canals irrigava més de 160 hectàrees, alimentant hortes, tarongers i camps que definiren la identitat agrícola del municipi durant segles.

A diferència d’altres obres històriques que van quedar en desús amb el temps, aquest aqüeducte va continuar funcionant fins ben entrat el segle XX. L’aigua que conduïa no només regava els camps, sinó que també posava en marxa molins de farina i proveïa les fonts de la població.

Un patrimoni amenaçat i recuperat

A partir de la segona meitat del segle XX, el creixement urbanístic va posar en perill l’estructura. Alguns edificis van quedar adossats a l’aqüeducte i fins i tot el tapaven parcialment. Amb el temps, però, es va reconéixer el seu valor patrimonial, i es van impulsar intervencions de conservació i rehabilitació que avui permeten contemplar-lo amb dignitat.

Actualment forma part del patrimoni protegits de La Vall d’Uixó i s’ha convertit en un punt d’interés per a visitants, investigadors i amants de la història i de l’arquitectura.

Una joia que explica qui som

L’Aqüeducte de Sant Josep és molt més que un pont d’aigua: és un pont entre èpoques. En ell es llig l’empremta romana, la necessitat medieval i la memòria agrícola contemporània. Cada arc explica un fragment d’història, cada pedra conserva l’eco de segles de treball de l’aigua sobre el territori.

Preservar-lo és preservar una forma d’entendre el paisatge i la identitat de La Vall d’Uixó: un record viu que ens connecta amb les civilitzacions que ens precediren i amb la forma com la humanitat, al llarg del temps, ha sabut utilitzar l’aigua per construir comunitats.