Les Coves de Sant Josep, situades a la Vall d’Uixó (Castelló), constitueixen un dels enclavaments naturals i arqueològics més rellevants de la Península Ibèrica. Conegudes i habitades des de fa aproximadament 17.000 anys, aquestes cavitats custodien testimonis d’ocupació humana que van des del Paleolític Superior fins a l’època romana. Avui formen part del patrimoni cultural valencià i alberguen el riu subterrani navegable més llarg d’Europa, característic per les seues aigües cristal·lines i pel conjunt de galeries que revelen un passat tan profund com fascinant.

Un espai habitat des del Paleolític

A l’entrada del conjunt cavernel·lari s’han identificat jaciments arqueològics que inclouen pintures magdalenienses i gravats sobre roca. Aquests vestigis, declarats Bé d’Interés Cultural i reconeguts com a Patrimoni Mundial per la UNESCO, confirmen que el paratge fou utilitzat com a refugi i espai d’activitat per les comunitats prehistòriques.

Amb el pas dels segles, les Coves de Sant Josep continuaren sent conegudes per diferents pobles. Restes d’un antic assentament íber situat en la seua proximitat, així com troballes de l’època romana —com una làpida dedicada al fill del cònsol Marco Licinio Craso— evidencien que la cova mantenia un paper rellevant també en la cultura ibèrica i romana.

Els primers testimonis escrits

Abans de les exploracions científiques modernes, la cova ja apareixia esmentada en obres geogràfiques dels segles XVIII i XIX. Destaca el naturalista Josep Cavanilles, qui en les seues Observaciones sobre la Historia Natural, Geografía, Agricultura, Población y Frutos del Reino de Valencia descrivia l’origen de les aigües que brollen del paratge de Sant Josep i la presència de diverses cavitats comunicades entre si. Cavanilles posa l’accent en el valor hídric de la zona, utilitzat tradicionalment per al reg, i en la constància del flux d’aigua fins i tot en temporades de sequera.

També autors com Sebastián Miñano o Pascual Madoz inclogueren referències a les coves en els seus treballs, testimoniant que eren conegudes molt abans de ser explorades sistemàticament.

Exploracions dels segles XIX i XX

Fins al segle XIX, la relació de la població local amb la cova era principalment festiva i simbòlica. Durant la Festa de les Flors, els veïns es reunien a l’entorn de la Font de Sant Josep i alguns s’aventuraven a endinsar-se en la cavitat, tot i que amb limitacions per l’espai i les condicions d’accés.

La primera exploració documentada tingué lloc el 1902, quan dos grups de veïns competiren per veure qui aconseguia penetrar més profundament. Arribaren fins a la temuda Boca del Forn, punt estreç que durant dècades marcà la frontera física i psicològica de la cova. Un dels joves exploradors quasi perdé la vida en intentar travessar-la, fet que deixà constància de la dificultat del recorregut.

Amb el pas dels anys, l’interés per l’exploració augmentà. El prestigiós historiador Carlos Sarthou Carreres realitzà una exploració parcial el 1915, però el gran avanç arribaria a partir de 1926, quan un grup d’exploradors locals aconseguí superar la Boca del Forn i arribar al Lac de Diana. Allí trobàren un obstacle insalvable: la Galeria dels Sifons, una zona inundada que marcà un nou límit fins a mitjan segle XX.

L’any 1929, l’intent de superar aquesta galeria causà la mort del veí Herminio Arroyas Martínez, fet que marcà un punt d’inflexió i mostrà la perillositat del recorregut.

Acondicionament turístic i avanços espeleològics

Durant els anys trenta començaren els primers treballs per adaptar la cova a les visites: s’instal·laren passarel·les de fusta sobre l’aigua i s’introduí il·luminació elèctrica. El 1936, les passarel·les foren substituïdes per les primeres barques, després de construir-se una xicoteta presa per regular el nivell de l’aigua.

En la dècada dels cinquanta, les exploracions adoptaren un enfocament més científic. El 1954, el Centre Excursionista de València realitzà la primera exploració espeleològica formal, i el 1958 elaborà el primer plànol topogràfic de la cova.

El següent gran descobriment arribà el 1960-1961. El submarinista Joaquín Saludes, del Centre d’Investigacions i Activitats Subaquàtiques de València, demostrà la continuïtat de les galeries submergides i, després de diverses voladures controlades, aconseguí travessar la Galeria dels Sifons. Així quedà al descobert l’impressionant Estany Blau i un conjunt de noves galeries que ampliaren enormement el recorregut.

Ja en els anys setanta es descobriren nous trams fins assolir els 2.348 metres topografiats, convertint les Coves de Sant Josep en un referent internacional de l’espeleologia mediterrània.

Un patrimoni viu

Avui, les coves continuen sent objecte d’estudi geològic i arqueològic, mentre milers de visitants recorren anualment el seu riu subterrani embarcats en un trajecte únic a Europa. El conjunt combina la bellesa natural amb un patrimoni històric mil·lenari que permet entendre millor l’evolució cultural del territori valencià.